La dignidad es lo que importa

Gervasio Sánchez

16 octubre de 10:00h a 14:00h i de 16:00 a 20:00h

17 octubre de 10:00h a 14:00h

Preu de 50€ a 95€

Un fotoperiodista ha de ser rigorós en la manera de plantejar-se la seva feina.

Ha de documentar les tragèdies que ocorren al seu voltant, buscar altres formes de mostrar la realitat. No cal caure en el sensacionalisme per relatar el drama humà.

Les víctimes tenen dret a la dignitat i el nostre respecte. Cal mostrar-les de la manera que ens agradaria a nosaltres mateixos que ens mostressin si estiguéssim al seu lloc. I si no estan d’acord en sortir en una història, cal respectar totalment la seva decisió.

El periodisme, especialment en el mitjà televisiu, està sotmès als vaivens del comerç i lògicament cada vegada s’allunya més de l’obligació d’informar. Fa 20 anys una història durava tres minuts a la televisió i avui amb prou feines apareix com una cua de deu segons.

John Berger diu en el seu llibre “Una altra manera d’explicar” que “una fotografia és un lloc de trobada on els interessos del fotògraf, el fotografiat, l’espectador i els que fan servir la fotografia són sovint contradictoris”.

Quan treballo en contacte amb el patiment el meu objectiu és aconseguir que aquesta trobada deixi de ser contradictoria o almenys permeti assolir un equilibri entre els diferents interessos.

Crec que l’única manera d’aconseguir-ho és establint un acord tàcit amb els protagonistes de les meves fotografies. Cal personalitzar els seus drames, els seus desconsols, les seves esperances.

La fotografia que retrata el drama humà, essència del nostre fracàs, ha d’evitar l’esquematització, la frivolitat i l’espectacle.

Viure entre les víctimes et dóna una altra perspectiva perquè acabes coneixent els seus espais màgics, els seus secrets més ben guardats, els seus somnis inacabats.

Sinó pateixes el dolor, el crit de les víctimes, el seu digne silenci, com pots transmetre el drama amb decència, com pots mediar entre el dolor i l’oblit, l’horror i la banalitat?

Descomptes especials per estudiants, jubilats, fotògrafs professionals acreditats i socis de Xafa‘T, AAJJMM, CET i Fotoculb

Introducció:

Per què serveix  la fotografia de conflicte? És important que els conflictes siguin coberts per fotògrafs i periodistes? 

Com ha evolucionat la premsa en els darrers 30 anys?

La guerra a color : Les primeres imatges dels anys vuitanta i dels noranta de Gervasio Sánchez. El fotògraf sempre ha cregut que la imatge no necessita traducció simultània. Aquesta és la clau del seu poder.

Sarajevo 1992-1994 : La guerra de Bòsnia i Hercegovina és part inqüestionable de la meva vida professional i personal. En aquell escorxador vaig aprendre que la guerra no es pot explicar.

Vidas minadas 1997, 2002, 2007 : Quan el setembre de 1995 vaig viatjar a Kuito (Angola) per fer el meu primer reportatge no vaig pensar que la meva vida quedaria minada per sempre per les víctimes dels terribles efectes de les mines antipersones.

Kosovo 1998-1999 : Un nou episodi de la deportació massiva d’éssers humans per motius ètnics davant la inoperància dels diplomàtics i polítics.

El 27 de març de 1999 travessen la frontera 2.800 deportats.

L’endemà passat, 40.053. La primera setmana són 166.851. Al cap de 14 dies la xifra supera els 300.000.

El 7 de juny hi ha a Albània 423.844 refugiats.

Niños de la guerra : Dos milions de morts, sis milions de ferits greus o discapacitats, un milió d’orfes, quinze milions de refugiats o desplaçats són les xifres asèptiques de l’última dècada en un món que s’imaginava més segur després de la fi de la “Guerra Freda”.

Sierra Leona, guerra y paz (1999-2004) : L’amputació va ser la macabra singularitat de la guerra de Sierra Leone. Milers de nens van ser segrestats en una de les guerres africanes més sagnants i convertits en salvatges combatents en un ambient de drogues, violència i càstigs.

  • Diumenge 16 d’octubre de 2021

Com es fa un projecte que pot durar dècades? Com es selecciona les imatges? Com s’organitza els descarts? Per què les fotos no publicades són tan importants com les publicades?

Desaparecidos (1998-2011) : Segons Gervasio el desenvolupament de Desapareguts ha estat més punyent i feridor que els seus projectes anteriors. No és fàcil veure a milers de familiars esperant pacientment un any rere l’altre el seu torn en una llarga llista.

Mujeres de Afganistán (2009-2014) :Projecte presentat a finals de 2014 el va realitzar amb la periodista Mònica Bernabé i ha durat sis anys. El fotògraf assenyala que documentar el drama que pateix la totalitat de les dones afganeses ha estat un dels seus treballs més durs.

Vida (2016) : Exposició i llibre comissariat per Gerardo Mosquera on es recullen cent imatges de Vida en zones de conflicte.

Activistas por la vida (2020) : Realitzat amb l’associació “Entrepobles”, mostra a activistes mediambientalistes i de drets humans amenaçats de mort a Hondures i Guatemala.

Premi Nacional de Fotografia, és el nostre més reconegut fotògraf de conflictes. El seu permanent treball en primera línia d’acció i el seu profund compromís amb els més desfavorits li ha valgut el reconeixement internacional així com els més importants premis de el fotoperiodisme de guerra.

Com a creador i organitzador de les Jornades d’Albarracín reuneix una gran experiència en la docència i en la dinamització de projectes fotogràfics compromesos amb la documentació de la realitat, sobretot amb els joves. Per Albarracín han passat tots els grans noms de la fotografia espanyola i internacional.