Ignacio LLamas

Lo que la luz encubre

Seu d’Ègara, església de Sant Miquel.

del 7 d'octubre al 14 de novembre de 2021

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30 h. i de 16.00 a 19.00 h. i diumenges i festius d'11.00 a 14.00 h.

Festival Emotiva

… pasar de la narración de hechos al relato de significados profundos, de la luz exterior a la iluminación interior, de las personas y las cosas a la soledad y el silencio

Ignacio Llamas ha anat reflexionant al llarg de la seva trajectòria sobre l’art com a via d’accés a un coneixement que ens permeti oferir respostes als interrogants més profunds de l’home. Les seves instal·lacions es plantegen com un microcosmos basat en la relació d’oposats: el material i l’immaterial, l’universal i el particular, el so i el silenci. D’aquesta manera, enfront de la contextualització d’objectes que creen una ficció intentant evocar una realitat material, l’artista duu a terme un procés invers: elements descontextualitzats que construeixen una realitat immaterial, el de l’espiritualitat entesa com a procés. Més enllà de la lectura simbòlica concreta (els arbres i el batec de cor com a generadors de vida, el so de les campanes anunciant la mort) a Ignacio Llamas li interessa posar en escena el sentit transcendent d’una ritualitat que opera intervinguda pel misteri de l’absent i per la Bellesa com a expressió incommensurable.

Carlos Delgado Mayordomo

Ignacio Llamas (1970) és un artista amb una sòlida trajectòria en l’àmbit nacional i internacional. Madrid, Berlín, Buenos Aires o Miami són algunes de les grans ciutats que han tingut ocasió de veure la seva obra, i són molts els museus i institucions que compten en els seus fons amb les creacions de Llamas.
Al llarg dels anys, a través de les seves exposicions ha ofert al públic, d’una manera subtil i emocional, ocasions per compartir els seus pensaments i reflexions més profundes sobre el dolor, la vida, els traumes, el valor del silenci, l’immanent …
En el projecte expositiu que ens presenta Llamas juga d’una manera poètica, creativa i simbòlica amb dos temes, el binomi VIDA – MORT. La ruïna, el buit, els errors o l’anul·lació són alguns dels elements que de manera plàstica i conceptual Llamas maneja per traslladar els seus plantejaments a l’àmbit artístic, com a mitjà de comunicar-se i reflexionar d’una manera intuïtiva amb l’espectador. En aquesta ocasió l’acostament a aquestes qüestions és molt més orgànic, centrant l’atenció en l’arbre com a element referencial i simbòlic per parlar dels processos de canvi que es donen en l’ésser humà, fins a arribar a la seva desaparició.
Per a això es planteja en aquesta ocasió inserir una obra de caràcter instal·latiu a l’Església de Sant Miquel de la Seu d’Ègara (Terrassa). Aquest espai té una forta personalitat per la seva definició espacial i per l’expressivitat de les formes i els materials constructius.
Es proposen dues intervencions, una a la part superior formada per dues imatges de la sèrie “El que la llum en- cobreix” sustentades per una estructura de fusta, que les converteix en objectes, i una altra a la part inferior, construïda amb arbres reals pintats de blanc.
Es tracta doncs, espai i obres, de dues personalitats molt definides a què Llamas desitja enfrontar utilitzant com a mètode de treball la comunió, entesa aquesta com a diàleg sincer i desenganxat, en aquesta ocasió entre l’església, l’obra i l’artista, amb l’objectiu que el resultat, al temps que potenciï les identitats de cadascú, es reveli en unitat.

Lo que la luz encubre

En l’estiu de 2019 vaig tenir l’ocasió de visitar un lloc singular, que havia generat la natura. Enmig d’un frondós bosc, travessat per un riu, s’havia produït, feia pocs anys, un corriment de terres que va taponar dit cabal i va originar un petit llac. La conseqüència va ser que part de bosc va quedar inundat. Va emergir una enorme taca despoblada enmig del florir de la vida.
LO QUE LA LUZ ENCUBRE  és el títol de la proposta visual que sorgeix de l’acostament a aquesta massa forestal que es troba prop de la vila de Corniolo, a Itàlia. En passejar per aquest lloc vaig descobrir, un cop més, que la naturalesa ens ensenya, d’una manera colpidora, l’estreta relació que hi ha entre les llums i les ombres, entre vida i mort, i com aquesta vinculació pot arribar a graus de bellesa extraordinaris.
Portava temps reflexionant sobre les relacions entre la vida i la seva absència, i com, en algunes ocasions, s’unifiquen dolor i bellesa d’una manera estranya, portant a aquesta última a accepcions molt allunyades de l’amabilitat i cordialitat que la història de l’art generalment li ha atribuït.
Més que documentar el lloc, m’interessa reflexionar sobre aquesta relació, posant en evidència com el concepte de bellesa es veu modificat per la seva proximitat al que no és agradable, amable o harmònic. I com la contaminació d’aquesta amb la lletjor la converteix en alguna cosa sublim.
El bosc inundat és utilitzat com a metàfora per parlar de l’ésser humà, dels seus processos de creixement, vitalitat, degeneració i extinció.

Tot i que l’obra d’Ignacio Llamas parla permanentment de l’ésser humà, resulta significatiu el fet que aquest no sembli mai en les seves creacions. Es fa al·lusió a ell mitjançant elements com la maleta o la cadira, referències assídues en la seva producció. També es fa referència a l’home mitjançant l’empremta que deixa: portes entreobertes, interiors d’habitatges o elements naturals que creixen dins d’espais arquitectònics. Però, sobretot, es parla d’ell per la seva absència.
L’ésser humà és el referent nuclear en l’obra de Flames, és el contingut que, de forma insistent, aborda el seu treball. Els espais buits són utilitzats com a metàfora de l’interior de cada persona. A través d’aquesta imatge ens parla de les llums i les ombres que cada un portem dins. Un passeig per qualsevol de les seves exposicions és una invitació que l’artista ens fa a mirar dins de nosaltres mateixos, una proposta de viatge cap al nostre propi interior, i allí descobrir el positiu i el negatiu que tots amaguem. La llum en la seva obra adquireix un paper protagonista, és l’instrument que Llamas utilitza per proposar-nos la transformació del negatiu en positiu, per plantejar-nos la resiliència com un acte de supervivència i de donació, a un temps. Veure els nostres traumes, angoixes i límits com una oportunitat de créixer, madurar i convertir-se en algú millor, capaç d’aportar a la societat tot el positiu que l’experiència de reconstrucció, després d’un procés de dolor, ens ofereix.
El silenci, el buit, la minada interior o la soledat són part del llenguatge conceptual que l’obra de Llamas ens planteja.
Aprofundint en aquesta visió de l’ésser humà, Llamas, durant aquests dos últims anys, ha estat treballant en el concepte d’identitat. Reflexionant, no tant en la seva vessant social, com en la seva faceta individual. Entén que la identitat personal es construeix amb els esdeveniments positius igual que amb els negatius. I que són aquests últims els que defineixen, en gran manera, com som i actuem. Més que els fets en si, el que conforma el nostre ser és com els afrontem. Aquí radica el que ens puguin construir o destruir. Això ha portat a Llamas a plantejar-se la identitat com a presència i com absència. A proposar-la, no únicament, com a afirmació de l’individu, sinó també com dualitat i sobretot com a dissolució d’aquesta.
Visió de l’ésser humà que enllaça amb la tradició espiritual occidental. Conceptes com la mirada interior o la resiliència ho posen en relleu. Al temps, també hereta conceptes de la cultura oriental com el del buit, el fluir o l’atzar, que incorpora en la seva obra.

mdt_centrat
Parroquia_StPere