Frank Horvat

Please, don’t smile

Factoria Cultural de Terrassa.

del 16 de Setembre 2021 al 9 de Gener del 2022

de dilluns a dissabte de 16h a 21h i els dies festius si hi ha activitat una hora abans de la funció.

«Per a mi, la fotografia no és tan sols un art visual, sinó que s’acosta més a la poesia, com els haikus.

Frank Horvat (Abbazia, Itàlia, 1928 – França 2020) va demostrar des de ben petit que sabia seguir els seus instints i posar límits allà on el seu esperit crític l’hi dictava, fins al punt d’abandonar una de les seves prematures passions, la poesia, per un excés d’autoexigència.

Fill de metges, va néixer l’any 1928 a Abbazia (aleshores Itàlia i, actualment, Croàcia), però va viure a diversos països durant la seva infantesa i adolescència (Itàlia, Suïssa i França).  Aquesta circumstància li va permetre conèixer diferents entorns culturals i dominar una gran varietat d’idiomes. Un enriquiment que, juntament amb el seu innat olfacte aventurer i un ambient familiar força intel·lectual, va contribuir a fer que aquell nen inquiet i eixerit desenvolupés una gran sensibilitat en l’àmbit visual al llarg de la seva vida.

Durant la infantesa, i per suggeriment d’un amic, es va comprar la seva primera càmera de fotografiar, atret per la idea de conquerir noies més que no pas per la vessant creativa. Gràcies a la venda d’una col·lecció de segells, una càmera Retinamat de segona mà va passar a formar part dels seus tresors més valuosos, tant com ho podria haver estat una bona pilota de futbol.

Directament influït pel món literari i de la poètica creativa (Heine, Goethe, Schiller, Rilke, Leopardi, Dante Alighieri…), a través dels seus testimonis fotogràfics, vivencials i autobiogràfics Horvat posa de manifest que el que més li interessa no és prémer el botó de la càmera i vendre reportatges, sinó allò que no es pot expressar en paraules: la poètica visual, molt influïda, en el seu cas, per una dèria per la simplicitat. “La fotografia és l’art de no prémer el botó”, diu.

Captar el que passa desapercebut, deixar-se emportar per un instint amb notes providencials, observar atentament i immortalitzar aquelles energies que parlen de l’ànima ha estat, sembla ser, la seva fita personal.

De vegades l’atzar guia les nostres passes de manera totalment imprevisible. De vegades els nostres millors mestres són aquells que, d’entrada, ens fan més mal. Això és el que va succeir a Horvat quan, de jove, es va traslladar a París per oferir les seves fotografies a l’encara incipient agencia Màgnum. “Qui t’ha posat els ulls a l’estómac, Déu?”, li va deixar anar el prestigiós Henri Cartier-Bresson, el seu futur mestre, en veure el seu treball.  Quantes vegades, segons explica, gràcies a aquesta agre, inesperada i descoratjadora rebuda es va veure obligat a superar-se en la recerca del seu “jo fotogràfic” més autèntic. Quantes vegades ha agraït al seu primer mestre aquell sentit tan crític!

D’ençà aquell primer impacte, amb moments millors que d’altres, alegries i tristeses, patiments i glòries, sempre ha anat a la recerca de la fidelitat a si mateix. De vegades, la seva feina estava sotmesa als dictats de revistes de moda prestigioses —Elle, Vogue, Glamour…— més que no pas als del seu instint, però almenys n’era conscient i, en tot cas, per una qüestió de supervivència havia de seguir endavant.

Lletres, cançons i somnis, es barregen en la retina de Frank Horvat per crear composicions que ens porten al seu món imaginat, entre la realitat i la ficció. Gràcies a elles podem gaudir dels detalls de les èpoques en què visità diferents capitals europees i altres d’arreu, així com percebre tota una personalitat creativa, amable i inquieta darrera la càmera, que és com una extensió del seu cos.

Enamorat de la figura femenina, la seva obra gira entorn de les dones, una gran varietat de fèmines que van mirar a la seva càmera, i algunes d’elles també als seus ulls i fins i tot a la seva ànima. Amb aquestes darreres és, segons explica, amb qui més ha gaudit de la seva feina: aquelles que l’han mirat amb autenticitat, sense els clixés que tant rebutjava.

Exposició cedida per cortesia de Fundació Vila Casas.

Outlook-i0ofl0d3
vilacasas