Elisa Miralles i Lurdes R. Basolí

Ser llobes

Sala Muncunill

del 7 d'octubre al 7 de novembre de 2021

De dimarts a divendres de 16 a 20h, dissabte d'11 a 14h i de 16 a 20h, diumenge d'11 a 14h, dilluns tancat.

Organitza: Terrassa Arts Visuals

www.terrassa.cat/es/cicle-sala-muncunill

Elisa Miralles (Madrid, 1978) en 2007 finalitza el Màster internacional en EFTI, presenta el seu primer treball al Festival de fotografia de Roma i és becada pel World Press Photo, ASEF i el PCP per al projecte Urban Youth a Manila, que congrega joves talents de vint-i-dos països. Guanya el primer premi FotoPres 2007 de Fundació La Caixa pel seu projecte Recuerdos sin memoria, un dol anticipat que descriu el dia a dia de la seva àvia malalta d’Alzheimer. Participa a l’exposició col·lectiva Darkside al Fotomuseum de Winterthur, al costat d’Antoine D’Agata i Sophie Calle, entre altres autors.

Participa en festivals com l’Art Photography Show (San Diego, USA), el Festival de Lishui (Xina), RayKo’s camera show (Sant Francesc, USA), PhotoIreland o Goaphoto (Goa, Índia). Ha estat finalista en Unseen, Descobriments PHE, Voies off, Encontros da Imagem, Jaal Project i BIPA, entre d’altres. Obté la Residència artística de Granitti Murales a Sicília, on comença a desenvolupar el seu projecte Loba, del qual exposa el procés durant la seva estada a Sicília. Participa com a autora en la publicació 50 Fotografies amb història de Signo Editores. El seu llibre Wannabe és publicat per La Fábrica, i exposa aquest mateix projecte al Canal d’Isabel II en PHotoEspaña, dins d’Un cierto panorama. Aquesta exposició itinera per diferents països de Llatinoamèrica.

Lurdes R. Basolí (Granollers, 1981) El 2010 guanya el premi internacional Inge Morath, atorgat per l’Agència Magnum, dedicat a fotògrafes menors de trenta anys, sent la primera espanyola a obtenir-lo. La seva carrera comença el 2005, quan li atorguen la beca de Fotografia i Periodisme de Gijón. Des de llavors, se li han concedit diverses beques i premis entre les quals destaquen la beca FotoPres de Fundació La Caixa, el premi Ani pixpalace de Visa Pour l’Image i el Joop Swart Masterclass de World Press Photo.

El seu treball s’ha exposat en espais d’art com Caixaforum, Espacio Fundación Telefónica, Palau Robert, Museu de Granollers, Fotohof Galerie i Landesgalerie Linz (Àustria), Fotografia Fòrum Frankfurt (Alemanya), Baku Museum of Modern Art (Azerbaijan), Thought Pyramid art Center (Nigèria) o Nafasi art Space (Tanzània) i també en festivals internacionals com PhotoEspaña (Espanya), Photo Beijing (Xina), Noorderlicht Photofestival (Països Baixos) o Fira Iberoamericana d’Art (Veneçuela).

En 2014 va ser inclosa en el Diccionari de Fotògrafs Espanyols del segle XIX al XXI. Durant PhotoEspaña 2016 va exposar Danube Revisited: The Inge Morath Truck Project a Fundación Telefónica, projecte que ha codirigit i que itinera per Europa.

Fa sis anys, Elisa Miralles va voler apropar-se a mirar un volcà seguint la llegenda del filòsof grec Empèdocles, el formulador dels quatre elements, però la impossibilitat d’arribar fins a l’Etna des del poble sicilià en què es trobava va determinar un gir de guió en el projecte que prossegueix des de llavors, i que al meu entendre no va girar tant. La història del poble es fundava en llegendes licàntropes, i Miralles va anar a la caça de l’home-llop, una cerca fotogràfica, especular, que l’ha portat a descobrir i reflectir la seva pròpia ferocitat com a dona en un univers elemental fet d’aigua, pell i foc.

La gola del llop, igual que els cràters dels volcans, simbolitzen l’entrada en el regne de les ombres. El llop és un animal perillós, infernal. La lloba, no obstant això, associada al mite fundacional romà, es vincula amb la fecunditat en el millor dels casos, amb la depredació sexual en uns altres (lupa, lat. Prostituta).

En el mateix any 2015, Lurdes Basolí iniciava un projecte tan fundacional com el de la mare-lloba de Roma. Podem dir que va aplicar la llei del mirall de Carl G. Jung per a reconèixer-se i projectar-se en els seus semblants, reflectint un univers estranyat, amazònic, on les dones que representa (amigues, germanes, desconegudes) són fragments de si mateixa, reflexos endevinatoris que no mostren la superfície de la imatge visible sinó que revelen tensions invisibles, relats latents. El projecte ofereix un autoretrat coral i silenciós que vibra especialment quan autora i alter ego posen juntes enfront del mirall. Emana una bellesa que commou per la seva certesa sense estridències. Una bellesa altra, de canonització impossible. Un refrany diu que el soroll no fa bé i el bé no fa soroll. Amb la bellesa, succeeix una mica el mateix.

Tot i que ja es coneixien, la Lurdes i l’Elisa van convergir en 2020 enfront de la inevitable pantalla (una nova forma de mirall sobre la qual reflexionar). Van compartir vivències, sincronies i processos creatius, retroalimentades i secundant-se com a autores i com a dones. Van descobrir que la fotografia no és reflex, ni especulació, ni visió privilegiada per a cap de les dues, sinó ferida sagnant, esquerda en erupció, mirall trencat, unes cendres de les quals emergeix un ésser encara informe, però amb poders que s’intueixen extraordinaris. La incorporació del dolor al procés creatiu, però també de la cura i la sanació possible gràcies a la mirada de l’altre, va ser una manera de vincular i col·lectivitzar l’autoria sense renunciar a ella.

Exposició comissariada per María Santoyo.

artsvisuals
ajuntament_negre