Sergio Larraín

El instante eterno

Cinema Catalunya. 7 d'octubre 22h

Estrena Europea.

Pel·lícula del realitzador Sebastian Moreno que se centra en la figura del destacat artista xilè Sergio Larraín.

Sergio Larraín és un dels fotògrafs més importants de Xile, el seu treball va ser reconegut mundialment a l’ésser fitxat per l’Agència Magnum i aconseguir capturar imatges de la màfia siciliana. A partir d’aquest treball, va enlluernar amb la seva capacitat de moure’s entre la fotografia d’autor i les fotografies periodístiques, diverses de les quals van aparèixer en algunes de les més importants revistes a escala mundial. La seva obra ha estat en els prestigiosos murs del Centre Pompidou de París, en Tate Modern a Londres, o el MOMA a Nova York. Malgrat tot aquest reconeixement, Larraín és una figura esquiva, que gairebé no donava entrevistes i la seva vida es va ser un misteri, en abandonar la fotografia i retirar-se cap a la meditació i l’estudi de l’espiritualitat oriental, en les últimes dècades de la seva vida. El documental “Sergio Larraín: El instante eterno ens permet acostar-nos tant a la seva obra com a la seva intimitat, a través d’entrevistes a familiars, col·legues i amics que permeten anar creant un relat d’un ésser brillant i complex.

Provinent d’una família privilegiada, tant en l’intel·lectual com en l’econòmic, Larraín aviat surt de la seguretat del seu entorn i viatja a estudiar als Estats Units, i al tornar comença a professionalitzar el seu camí fotogràfic -cosa que venia desenvolupant des de la seva adolescència- mitjançant una sèrie de fotografies, entre les quals van adquirir notorietat les dedicades a nens del carrer i el seu entorn. Des d’aquest moment, es fa evident la seva originalitat i la seva mirada descentrada del món. Les imatges que crea Larraín estan descol·locades, en el millor sentit possible, el seu treball es genera a partir d’una construcció descentrada que posa en qüestió la lògica fotogràfica clàssica. El fotògraf parlava de fotografiar l’aire com l’exercici de trobar aquest “instant etern”, on el moviment s’atura i queda en evidència el seu lloc en l’espai.

Al llarg del documental anem descobrint que aquest “descol·locament” del món que Larraín crea en les seves imatges és bastant coherent amb la incomoditat de l’artista respecte als rols que la societat li exigeix ​​complir. En el relat, construït per Moreno i la guionista Claudia Barril, l’arc dramàtic del personatge es defineix per la fugida i la desafecció. Al documental observem el camí de Larraín cap a la trobada de la seva pròpia llibertat, abandonant en el camí de la comoditat d’un estatus professional, el reconeixement dels parells i fins i tot d’alguns vincles. L’acostament esforçat i honest a la complexitat d’aquest personatge permet l’empatia i el reconeixement de les dificultats que també els molt talentosos -o potser especialment ells i elles- tenen per trobar el seu lloc al món.

La sensibilitat dels realitzadors i la seva capacitat de generar confiança i empatia de les seves fonts regala als espectadors un accés privilegiat a aquest món íntim que sol romandre invisible, però que defineix aquelles coses que veiem.

Logo Cinema Catalunya 2020-Negre1